Marta Santandreu Osca

“Unes setmanes abans d’incorporar-me a la feina després de la meua primera baixa maternal, se’ns va plantejar a casa La Gran Pregunta: què fem amb el bebè? Guarderia? Iaios i iaies? Continue el permís amb una excedència?… Com que s’acostava el mes de maig, per uns mesos, ens vàrem decantar per l’opció iaios, i anar mirant escoletes per al setembre. Així la nena ja és més fadrineta, ja menjarà amb cullera, no caurà tant malalteta…i tòpics similars, anaren acudint-nos per totes bandes.
El cas és que volguérem ser previsors i en maig mateix ens decidírem, el meu marit i jo, a fer la visita a les escoletes de primer cicle d’infantil de Sueca. Teníem clares, però, algunes coses: havia d’oferir-nos un horari flexible d’entrada i eixida; havia d’estar situada en un lloc amb fàcil aparcament, perquè tots dos agafem cotxe per a treballar; no ens importava que ens oferiren activitats “acadèmiques”, ens importava més que allí on estigués, tractaren la nostra filla amb afecte i sensibilitat, que l’estimularen amb els valors i a través del joc; que ens oferiren un tracte familiar.
Amb aquestes condicions, iniciem una llista dels centres i comencem per Chiqui-Tin. Allí ens va rebre Eva, i en una agradable conversa que recorde com si fora ahir, sense que nosaltres exposàrem cap de les nostres necessitats, ella ens les va oferir. I molt més. De fet, eixirem de l’entrevista amb els papers de la matrícula en la mà, i no ens va fer falta fer cap visita a ningun centre més. Allí aniria la meua nena en setembre.
I així va ser… va plorar, per supòsit, els primers dies. Completament normal. La informació detallada tots els dies, a l’agenda de la xiqueta era llegida per nosaltres només eixia de la guarderia, de vegades abans de pujar al cotxe! Ansiosos per saber com havia passat el dia, què i quant havia menjat, quines activitats havia fet, si estava contenta… uff quina tranquil·litat dóna eixa informació. I, a més, la podíem vore per webcam a l’hora que volguérem! Conforme es va anar fent major, ja no passàvem ànsia per l’agenda. Per la nosaltres l’indicador de que tot anava bé, era que ella entrava contenta al cole i es llençava als braços de l’educadora que la rebia; i, més important encara, el somriure d’haver passat un dia genial quan anaves a recollir-la.
Com us deia, la meua primera filla va començar al setembre, amb un any. Va estar en Chiqui-Tin, per tant, dos cursos. Us puc dir, a més, que no va faltar cap de dia durant tot el segon curs, una campiona. Al llarg del primer… una miqueta més, però res exagerat. I va anar d’excursió, tan xiquitina!!! I a classes d’estimulació musical, superbonic.
Al febrer del segon curs, sense sentir a ningú i més convençuts, vàrem portar a la nostra segona filla, des del primer dia que em vaig incorporar a la feina. No arribava a cinc mesos, tenia. I no vàrem patir gens, al contrari, sabíem que estava en les millors mans. Coincidiren les dos germanes i va ser molt bonic. I igual que la major, tampoc va caure malalta (quines manies tenim amb això, de vegades) més del normal.
Al juny i juliol, també les vàrem deixar a l’escoleta d’estiu (ara faran sis i quatre anys, i també aniran este estiu) i s’ho passen genial. Acudim a les portes obertes, al sopar d’antics alumnes…
Encara recorden a les seues educadores i al personal que allí treballa. I jo també. Totes i tots els educadors i personal les coneixien pel seu nom, i elles també, tan menudetes. Varen fer amiguets que encara ho són!! (poder dir que tens amics des dels cinc mesos…); allí a casa tenim les orles de fi de curs penjades en el seu racó, i jo de vegades també em quede mirant-les. Perquè tot el personal de Chiqui-Tin, eren com la nostra família. Els veiem cada dia. Ens rebien cada jornada al matí i a la vesprada, sempre amb un somriure. Van cuidar, estimular i ajudar a educar a les nostres filles. Pot semblar amor exagerat de mare, però…si les meues filles són ara unes xiquetes alegres i felices, amb ganes de fer activitats, interessades i curioses… el mèrit és compartit.
Quan va acabar la major, em vaig abraçar a Eva i a la tutora, i vaig plorar. Quan va acabar la meua menuda, igual. Ara mateix recordant, m’emocione encara. Mai podré agrair prou tot el que per elles feren: més que la seua feina, va ser dedicació, vocació”.