Carmen Savalls Sanfelix

“Hola! Vull contar-vos la història de la xiqueta que va aprendre a gatejar als 8 anys. Carme va és una xiqueta molt espavilada que va ser una bebè molt avançada en tot: als 10 mesos caminava, a l’any corria i xerrava com una «guela». I què orgullosos estaven els seus pares de vore com de ràpid que aprenia la seua xiqueta. ERRADA.
Carme sempre ha sigut una xiqueta molt desinqueta, de no parar ni un minut. Penses que la teua xiqueta és nervioseta i molt activa. Va passant el temps i la xiqueta es va fer fadrina. I Carme continuava molt desinqueta i comencen els problemes: no atén al que li dius, no fa cas, a l’escola trau bones notes, però tots els mestres hem comenten que no rendeix tot el que pot perquè no està pendent del que fa. També té facilitat per tombar les coses: el got d’aigua a taula, etc.. Vas atribuint tot el comportament a que és nervioseta i que és una atarantà i comencen les discussions: que si no estàs pendent del que fas, que si has de prestar atenció, que si fas el que vols i no m’escoltes….. I què vaig a contar-vos del moment de fer els deures a casa!: Una batalla campal!.
Va passant el temps i Carme té un germanet i comences a atribuir el seu comportament als zelets i voler cridar l’atenció de la mare. Però arriba un moment que el teu instint de mare el diu que alguna no va bé: que el germanet ja té dos anys i Carme no li té zels, que no és normal que a la xiqueta li agrade un llibre que s’està llegint i no siga capaç de llegir més d’una fulla perquè acaba esgotada. Que no fa aposta i per cridar l’atenció el deure mal quan sap fer-lo bé. Aní a comentar-li els meus rezels a la psicòloga de l’escola i hem comenta que cap mestre de Carme li ha detectat cap problema perquè trau bones notes i el seu comportament és normal en classe, això sí, viveta. De totes formes, la psicòloga hem comenta que malgrat que hi ha xiquets que maduren més tard, va a observar a Carme.
Després d’un temps observant a Carme i fent-li proves, la psicòloga parla amb mi i hem diu que és cert que té problemes per mantenir la concentració., però que com és molt intel·ligent, encara arriba a superar-ho. Comenta que si me la deriva a un neuròleg segur que hem diuen que té dèficit d’atenció i segur que comença a medicar-la, però que no les té totes amb eixe diagnòstic perquè Carme també fa altres coses que un xiquet amb dèficit d’atenció no faria. Hem deriva a un optometrista comportamental.
Agarre la xiqueta i la porte a l’optometrista comportamental perquè pense que medicar a un xiquet és deu d’evitar si es possible i que tampoc tinc res que pedre. Li fa davant meua tota una sèrie de proves de les que me quede en la boca oberta: Carme és incapaç de fer línies horitzontals (gira la fulla fins que realment fa línies verticals), desplaça els dibuixos en lloc de calcar-los, és incapaç d’unir línies, no s’aguanta dreta en els ulls tancats, etc.
La optometrista hem comenta que tot el que té Carme es una falta de coordinació dels seus hemisferis perquè no ha gatejat ni ha reptat de bebè i per tant els seus hemisferis no han aprés a treballar conjuntament, a més d’una falta d’equilibri important que tampoc el té per no haver gatejat, per això la xiqueta és tan desinqueta: ha d’estar tot el temps, inconscientment, mantenint un equilibri que no té i fent coses amb els hemisferis descoordinats o treballant amb un o l’altre independentment (això és coneix per lateralitat). La xiqueta es cansa de llegir i d’escriure perquè ha de fer un esforç immens. Cap xiquet és atarantat ni fa coses per fer enfadar els pares, que són el que més volen. Si els seu comportament és eixe és que alguna cosa els passa.
Amb el tractament que hem donen encara hem deixen més bocabadada: Carme ha d’aprendre a gatejar i ha de fer la «silla giratoria» i ha de fer moltes coses més que fa Ferran (el germà menut) a Edupark. I Carme va aprendre a gatejar en 8 anys, però no gatejar per a desplaçar-se, sinó gatejar per ensenyar els seus hemisferis a treballar en coordinació, a gatejar per equilibrar-se. No sabeu el que li va costar. Sembla fàcil, però ella es marejava i havia de parar.
Ara vos conte la història del xiquet que va reptar molt, que va gatejar molt i que ha treballat molt en Edupark el desenvolupament neurològic. Ferran, que és un xiquet també actiu, fa coses en 3 anys (dur el cotxet de bateria, estar centrat jugant, portar coses en les mans sense que li caiguem, atendre quan li parlen, etc) que no és que la germana no les fera a la seua edat, sinó que era incapaç de fer-les en 8. Ferran és un xiquet aplomat i amb el fonamentet neurològic necessari per continuar el seu aprenentatge. I es que si la casa la fas sense els fonaments, com li va passar a Carme, la casa més prompte o més tard cau o passa tota la vida tambalejant-se.
Molts xiquets passen a l’adolescència amb els problemes de Carme i el pares atribueixen el seu comportament a que estan rebels, a que no volen estudiar quan abans treien bones notes, a que no volen fer cas i van a la seua; i el que passa en la realitat és que hi ha un problema de fons que no s’ha detectat. Un problema tant simple com el de coordinació d’hemisferis. El no correcte desenvolupament neuronal d’un bebè pot amargar la vida d’un xiquet i de la seua família, perquè no fan les coses com toca i venen les discussions. O el que pot ser més greu, que acaben medicats als diagnosticar-los dèficit d’atenció.
Carme, després de tot un any de teràpia ha canviat: continua sent una xiqueta activa però no va passà de rosca com anava. Fa cas, presta atenció, està tranquil·la fent les seues coses, pot llegir un llibre i fer el deure sense cap problema, perquè ara ja no ha de fer un esforç addicional de coordinació d’hemisferis. Carme ha canviat el seu comportament i en casa ja no discutim.
No cal que vos diga, com a mare, el remordiment que tinc per totes les rinyes que he tingut amb Carme pensat que feia les coses a posta i el descans que tinc de vore que per fi he pogut reconduir les coses i la tranquil·litat de vore que Ferran des de el principi està ben encaminat per totes les activitats que fan a Edupark. He tingut la sort de trobar amb bons professionals.
Després de la meua experiència, vos recomane sense cap dubte que porteu els vostres fills a Edupark. Es molt important el treball neurològic que fan amb els xiquets per al seu desenvolupament futur. Pareixen tonteries però jo sé el que m’he passat amb Carme i al poder comparar entre Carme i Ferran, veig com d’important són totes les activitats que fan per treballar el desenvolupament neurològic dels xiquets i que Carme ha hagut de fer més tard. També vos demane que si teniu xiquets més majoret (germans, nebots, etc) amb el comportament que tenia Carme, abans d’estar contínuament castigant-los i renyint amb ells, o inclús abans de dur-los a un neuròleg a donar-los pastilles, averigueu l’opció del optometrista comportamental. A nosaltres, i principalment a Carme, li ha canviat la vida”.